Els diners arriben de plataformes i emissores amb un títol, de vegades amb una manera d'escriure un nom, i gairebé mai amb un identificador. Convertir això en un pagament a la persona correcta és un problema de dades, i la plataforma està construïda per a aquest problema i no al seu voltant.
La plataforma es va construir amb empreses que ja treballen al sector, i existeix per resoldre un conjunt concret de problemes i no per ser una eina general.
Un mes d'ús digital són milions de línies, i una obra pot aparèixer en qualsevol d'elles amb el títol lleugerament diferent. La plataforma processa el fitxer sencer i no una mostra, perquè una mostra és una estimació i una estimació és exactament com els diners acaben sense identificar.
Recaptar està resolt; atribuir no. Cada etapa de la plataforma serveix el moment en què una línia d'ús es creua amb una obra registrada: generació de codis, detecció de duplicats, resolució de reclamacions en conflicte. Tot la resta és abans o després d'això.
Entra CWR, surten ISWC i IPI. Res no es guarda amb una forma que només Unison pugui llegir, i això és el que fa que un catàleg sigui portable, fins i tot per marxar d'Unison. Una plataforma que tanca un catàleg dins està competint en el que no toca.
Quatre etapes. La segona és aquella per a la qual existeixen les altres tres, i és la que la resta de la indústria tracta com a administració.
Un catàleg arriba com l'arxiva la indústria o com un full de càlcul. L'ús arriba de les fonts que el mesuren, en els seus propis formats.
Una línia d'ús porta un títol i gairebé mai un identificador. Vincular-la a una obra registrada —a la correcta, amb els percentatges correctes— és tota la feina, i és el pas que decideix si els diners es paguen o queden com a no identificats.
El digital es recapta amb acords directes. Tota la resta passa per acords de representació amb les entitats que recapten localment.
Cada distribució es munta a partir de les línies que la justifiquen, així que una liquidació es pot desmuntar i tornar a muntar per qui la rep.
Cap d'aquests l'ha inventat Unison. Aquest és el punt: una obra identificada amb ells està identificada a tot arreu i per a tothom, fins i tot en un sistema que no ha sentit mai a parlar d'Unison.
Un portal de client i un back office intern, llegint i escrivint les mateixes dades. El portal no és un informe generat després per als clients: és el mateix sistema, amb les parts que són d'una altra persona amagades.
Ingressos, usos de les obres, repertori i catàlegs, cue sheets i enregistraments, liquidacions, i la recaptació per territori.
Unison IDs i resolució de duplicats i conflictes, com una part pròpia del sistema i no com un pas que algú es recorda de fer.
Informes d'ús, percentatges, lots — i errors. Una cadena que no té on posar una fallada no et pot dir quan n'hi ha hagut una.
Reclamacions, distribucions i liquidacions, perquè el reclamat i el pagat siguin el mateix objecte vist per dos costats.
Tarifes, acords i factures per al costat de les llicències del negoci, en el mateix sistema que les obres que llicencien.
Business intelligence sobre tot el conjunt de dades, que és el que fa que una pregunta com «quin territori ha deixat de pagar» tingui resposta en lloc d'intuïció.
Formats, identificadors, com es resol una reclamació en conflicte, què passa amb un catàleg que arriba sense codis. Aquestes són les converses per a les quals es va construir això.